dilluns, 21 de novembre del 2011

D'allò que en dius "mirar enrere".

Sembla mentida com som els humans. Com més segura creiem tenir una cosa, més dubtes ens entren a última hora que ens fan canviar del tot la nostra concepció sobre allò en qüestió i finalment decidim fer alguna cosa que trenqui amb el que portàvem fer durant tant de temps, entregant-nos-hi amb cos i ànima.

Jo em puc considerar una d'aquestes persones. Necessitava imperiosament un canvi en la meva vida, quelcom que em fes sortir de l'espiral en què em trobava, sempre fent el mateix, ja gairebé per incèrcia... i després de dubtar és el que vaig decidir fer... i estic fent. Aquest nou aire m'ha donat perspectiva, m'ensenya cada dia coses noves, petits detalls que em fan créixer com a persona... i el més important, potser: em permet escriure paraula a paraula el camí que jo vull llegir quan d'aquí a un temps giri el cap per mirar enrere i em trobi coses que jo mateix he aconseguit amb el meu esforç i amb molta il·lusió.

Ara estic preparat per fer-ho i tinc ganes de fer-ho. Ara és el moment de recordar aquells versos que deien: "Caminante no hay camino, se hace camino al andar" i aplicar-ho a la meva vida.

dissabte, 28 de maig del 2011

Els Sonets de Shakespeare

Porto uns dies llegint els Sonets de Shakespeare. Una obra impresionant que s'agrupa en dos grans blocs: els sonets dirigits a la "Dark Lady" i els sonets dirigits al que se suposa, un jove (degut a la pressumpta homosexualitat de l'autor britànic).

A continuació us deixo amb un sonet que m'ha impactat i amb la seva traducció, espero que en gaudiu tant com jo:
Who will believe my verse in time to come
If it were filled with your most high deserts?
Though yet heav'n knows it but as a tomb
Which hides your life, and shows not half your parts.

If I could write th beauty of your eyes,
And in fresh numbers number all your graces,
The age to come would say, <<This poet lies;
Such heav'nly touches ne'er touched earthly faces>>.

So should my papers, yellowed with their age,
Be scorned, like old men of less truth than tongue,
And your true rights be termed a poet's rage
And stretchèd meter of an antique song:

But were some child of yours alive that time,
You should live twice in it and in my rhyme.

--------------------------------------------------------------

Si el meu vers està ple dels teus mèrtis més alts,
qui en el meus versos podrà creure, al temps futur?
El cel sap, tanmateix, que actuen con un mur
que t'oculta i et mostra molt menys del que tu vals.

Si jo pogués descriure els teus ulls radiants
i en versos nous enumerar les teves gràcies,
el temps vinent diria: <<No són sinó fal·làcies;
aquests tocs celestials no han estat mai humans>>.

I tots els meus escrits, pel temps esgrogueïts,
els titllarien de mancats de veritat;
dels teus drets en dirien mentides d'un orat
o bé velles cançons amb versos massa ardits.

Ara bé: si un fill teu visqués aquell moment,
en ell i en el meu vers viuries doblement.

W. Shakespeare dixit

dimecres, 18 de maig del 2011

Premi Biblioteca Joan Sardà i Lloret

El passat 19 d'abril es va celebrar a la Biblioteca Municipal Joan Sardà i Lloret, de Sant Quintí de Mediona, l'entrega de premis pel certamen que cada any se celebra per St. Jordi.
Jo m'hi vaig presentar amb el text que podreu llegir a continuació i em van guardonar amb el Primer Premi de Narració Breu en la categoria d'adult.

I bé, aquí teniu el text, a veure què us sembla a vosaltres:


La mare plorava i ell no acabava d’entendre per què. Tot havia estat magnífic fins aquell moment. Acabava d’entrar i l’havia trobat així, d’aquella manera, intentant dissimular les llàgrimes que queien galta avall en un petit viatge cap a nous horitzons abans d’assecar-se.
L’Enric es va dirigir cap al seu despatx: una modesta habitació plena de prestatgeries plenes de llibres, molts dels quals encara no els havia llegit, però sempre havia pensat que un dia o altre li podrien ser de gran utilitat. Es va asseure davant l’ordinador i el va engegar. De fons se sentien els espetecs de la llar de foc ,també els sanglots de la mare que, mal dissimulats, l’atordien i no el deixaven refugiar-se en els seus pensaments.
Era la primera vegada en molt de temps que no era capaç de refugiar-se en els pensaments íntims i sincers que amagava al fons del pensament. Va pensar, per calmar-se i treure ferro a l’assumpte, que devia ser cosa de l’edat.
Per esbargir-se una mica, va respondre uns quants correus electrònics i després va buscar a cegues per la xarxa qualsevol cosa per distreure’s, qualsevol cosa que li permetés fugir, oblidar  i desentendre’s d’aquella situació que no sabia com afrontar, i davant la qual els dubtes li havien fet perdre uns moments preciosos.
A la xarxa, tot li semblava vulgar, i va començar a perdre la calma que tant li havia costat aconseguir. Després va decidir escoltar música, alguna peça que li tornés l’estabilitat per poder analitzar aquella situació des d’una altra perspectiva, amb “les piles ben carregades”. Aquesta idea tampoc no va produir efecte, tot seguia igual: el silenci de la casa trencat per la llar de foc i el plor ofegat de la mare.
En aquell moment, l’Enric va decidir sortir del seu amagatall i tornar a passar per davant de la mare per veure si podia trobar en ella qualsevol senyal que l’ajudés a entendre una mica millor la situació. Després de fer-ho, no sabia si la sensació que tenia ara era pitjor: no trobava cap paraula per trencar el silenci pesat i dens que regnava a la sala. No sabia com acostar-se a la mare.
Què era el que el bloquejava d’aquella manera? Per què no li podia preguntar que era allò quela feia plorar? Va entendre que no tenia res a veure amb l’edat, com havia gosat pensar instants abans. No trobava cap explicació prou lògica per entendre aquell bloqueig. Va anar al lavabo i es va plantar davant del mirall: s’hi va veure reflectit com sempre, res no havia canviat. Va articular un so, una paraula, una frase inconnexa i sense sentit i finalment va tancar la boca fins notar una gran pressió als llavis. Llavors va pensar que si no s’aturava, es fondrien en un roig espès i lluent.
Es va asseure sobre el marbre de tonalitats clares que envoltava la banyera circular blanca que era un nou refugi entre els colors de la terra i la força de l’aigua.
Estava comprovant que al seu voltant res no havia canviat. Tot seguia igual, ell seguia igual, hi sentia igual. Semblava que tot havia restat immòbil excepte l’estat d’ànim de la seva mare. Ja no podia més: necessitava esbrinar el per què d’aquell canvi brusc i sobtat. Va respirar fons, va prémer la maneta per obrir i anar directe al fons de la qüestió que l’amoïnava des que havia entrat.
Amb decisió va avançar pel passadís i el rebedor fins arribar a la sala on es trobava la mare. Havia canviat de posició i ara s’estava eixugant més llàgrimes, que li havien quedat com adherides.
L’Enric li va buscar els ulls i l’ànima a través de la foscor de la sala, només alleujada per la poca claror que es desprenia la llar de foc, on els troncs ja no cremaven, consumits voraçment com una cigarreta. Només quedava alguna flama però hi  havia moltes brases. Finalment, va aconseguir trobar l’espill de la seva ànima i s’hi va recrear un segons, observant-la com mai abans ho havia fet, intentant descobrir cada detall, per ínfim que fos, amb una tendresa infinita i plena de pau, com acabant-se de convèncer del que volia fer.
De la seva gola van sortir uns sons molt tènues i fràgils, encara amb por, que convidaven la mare a explicar què passava, però com que va notar de seguida que no l’havia sentit, va tornar a repetir les mateixes paraules  amb més seguretat un cop trencat el silenci. La mare també el va buscar a ell amb els ulls plorosos i cansats i se’l va quedar mirant uns instants. Mentrestant, ell es preguntava una i altra vegada què li devia estar passant pel cap. Un cop sostingut aquest parèntesi en el qual el nerviosisme de l’Enric anà creixent a una velocitat desmesurada va ser la mare qui es va decidir a esboçar un somriure i abans de dir que no passava res.
Òbviament, l’Enric no es va creure res del que la mare li havia dit. Ara era ella la que s’intentava amagar darrere un somriure fals i forçat i fugir de la realitat que l’envoltava. Semblava que els papers s’havien intercanviat i ara era ella qui havia decidit obviar la situació, fingir i callar; coses que feia molt sovint per no fer patir els altres, potser sense adonar-se que amb aquesta actitud l’únic que feia era amoïnar-los encara més. En moments com aquests, de patiment i neguit, es tornava del tot hermètica i intentava dissuadir els demés i canviar ràpidament els temes que li tocaven la sensibilitat. Però a l’Enric no el podia enganyar, ho sabia, però sempre ho provava.
La connexió que hi havia entre mare i fill no podia ser millor. La sintonia que caracteritzava la confluència dels seus caràcters, les seves virtuts, els seus defectes, les seves emocions, semblava que fos totalment compatible. Des de ben petit, l’Enric havia estat molt unit a la seva mare, se l’estimava amb bogeria, no gosava imaginar com deuria ser la vida sense ella, li provocava vertigen aquest tipus de pensaments. Eren totalment compatibles: tenien moltes característiques comunes, no s’assemblaven físicament però sí emocionalment, tot i que també tenien les seves diferències. No obstant això, aquestes diferències no suposaven un entrebanc en la seva relació, ans el contrari, les diferències no feien sinó que ells dos es complementessin a la perfecció.
La barreja dels seus dos caràcters suposava una explosió de perfecció, detallisme i serenor. Semblaven estar fets per poder complementar el que a un d’ells li faltava, ja que l’altre semblava tenir-ho. La relació de la mare amb l’Enric, tot i la seva tossuderia, era molt més intensa, passional i sòlida que amb els seus altres tres fills i filles. Val a dir que la mare deia estimar a tots els seus fills per igual, però en el fons del seu cor, sabia que això no era ben bé veritat. El que sí que pot passar, és que per la raó que sigui, la mare que estima tots els seus fills, tingui un debilitat sovint molt emmascarada per un d’aquests. El mecanisme d’amagar aquesta debilitat és un fet natural que només evita a la mare haver d’excusar-se, donar explicacions o bé evita que els altres germans puguin estar gelosos del preferit de la mare.
L’Enric, per sort o per desgràcia, era per a la Roser aquesta mena de fill, i cap dels dos no ho podia negar. L’Enric, des de ben petitet, sempre havia defensat la mare i buscava mecanismes per fer-la cada dia més feliç, per dibuixar-li un somriure que li fes veure nous horitzons quan les coses anaven malament. Per això, després d’haver-ho fet tantes vegades al llarg de la seva vida, moltes d’elles inconscientment, se li feia estrany no haver pogut fer-ho en aquell moment.
L’Enric es va carregar de valor, i per evitar la densitat del  silenci i l’ambient d’intranquil·litat i por de la sala on es trobaven tots dos en companyia de les ombres projectades per les seves figures, va decidir fer-li un senyal reclamant la seva atenció,  per parlar i a la vegada ensenyar a la seva mare la carta del “no m’enganyes, et conec prou bé” que l’Enric sempre amagava sota la màniga.

diumenge, 20 de març del 2011

Records, memòria i futur.

Et deixaràs caure en el buit de la teva memòria: tancaràs els ulls ben fort i regiraràs entre les teves neurones per trobar aquell record que et recomforta i et fa sentir segur, que et fa sentir que encara ets i no pas que vas ser.
I en ell, en aquest record, voldràs quedar-te tota la vida, surant com quan eres petit i feies el  mort sobre la superfície de l'aigua. Un altre record.

Sí, en tens molts de records que et fan ser feliç, però no et pots quedar ancorat en ells. Has de buscar-ne més, i de ben segur que ens tens just al teu davant, però ja ho diuen: les coses més belles passen en un obrir i tancar d'ulls.


The greatest things happen in a blink of an eye.

dimecres, 23 de febrer del 2011

No pain, no harm. Just hope !

Provaré de quedar-me fora de tot el que m'envolta. Només aixó podré mirar amb sinceritat la vida i pensar amb maduresa.

No som sempre qui ens pensem que som, igual que mai no ens poden imposar ser qui tenim clar que no som. Però en aquesta afirmació hi ha forats negres: podem ser algú extrany a nosaltres? Podem canviar i tapar allò que ens fa por dir?
Doncs la meva conclusió en un no rotund. Tot acaba per caure pel seu propi pes, no som murs infranquejables que podem donar lliçons de vida i de com fer, perquè si fos així, nosaltres seriem perfectes, i ningú no ho pot ser.

Ara és hora d'aixecar-nos i creure per primera vegada en la vida, en nosaltres mateixos. Trobarem dins nostre la força que ens durà allà on vulguem: al cim dels nostres somnis, de les nostres passions, dels nostres amors. Som raó i som passió. 
Per això et dic: oblida't de tot i troba el teu espai en aquest gran mar. Fes-ho sense por de dir el que penses, orgullós de ser qui ets. És hora de conservar l'esperança, és hora de derrotar la por.

No pain, no harm. Just hope

divendres, 4 de febrer del 2011

Mònica Esbert, l'aigua i el silenci

Fa ja algunes setmanes, vaig acabar la lectura  d'aquest llibre de Mònica Esbert: El silenci sota l'aigua.
He de dir que no el vaig trobar solet, sinó que me'l va recomenar certa persona apassionada de la literatura catalana i crítica literària.
És per això que em vaig proposar devorar-lo de seguida, però a causa dels exàmens i tota la perafernàlia, ho vaig haver d'anar posposant. Quan vaig tenir temps, però, el vaig començar i no em va costar gaire acabar-lo.

He de dir que no és una novel·la excessivament llarga, però la vaig devorar de pressa, sense pensar gaire en el temps que emprava mentre passava les pàgines d'aquesta.
Amb tot, em va semblar una bona novel·la, tot i que emb certs matisos que, pel meu gust, caldria haver resolt abans de ser publicada: hi ha moments de la narració en els quals l'autora fa gala d'una gran capacitat d'anàlisi de les situacions complicades que se'ns presenten a tothom al llarg de la nostra vida, però hi ha altres moments en què trobes a faltar un cert grau de maduresa.
M'explico. Mònica Esbert és capaç de tractar temes tan durs i difícils com el càncer, les traïcions, la honestedat però sempre amb un repunt infantil, que et desencisa (només en certs moments de la narració).

Tot i això, és una bona novel·la per descobrir nous autors que escriuen en llengua catalana i que cal, doncs, donar una empempta perquè ho segueixin fent, per fer d'aquesta llengua un mitjà d'expressió que no quedi endarrerit, per evitar que aquestes noves veus, que tenen molt per cridar, romanguin en silenci sota l'aigua.

dimecres, 26 de gener del 2011

Només il·luminant el camí ens podem diferenciar d'ell

No és que no ho vulguis, però t'embriaga aquella sensació extranya de què el teu cos no respòn a allò que dicta la teva ment, no respòn als impulsos que el teu cervell li envia amb tanta insistència.
Què és el que no et deixa, des de fa ja una bona temporada, avançar i ser capaç de sentir-te realitzat amb el que fas? Has intentat trobar-hi milers de solucions però cap no et convenç; això sí, totes elles són externes a tu, externes a la teva pròpia persona.

Des de fa temps que vesses llàgrimes sense saber per què, com si es poguéssin escapar del llagrimal quan els ve de gust. Fa temps, també, que et sents immòbil com el tronc d'un arbre mil·lenari i sembles el far d'un port: constant i previsible fins que un dia deixis de funcionar. I no t'agrada.

Ves, surt del món metafísic en què vius inclòs, trenca la barrera que et separa de descobrir el que realment t'afecta tant: descobriràs que no és res que d'altres persones no hagin sentit mai. És només inseguretat, fragilitat, por al què vindrà...

Però, tanca els ulls i pensa detingudament, fes aquest esforç: què és el que realment t'omple i et pot fer ser feliç? Un cop analitzat, crida-ho als quatre vents i lluita-hi:

En aquesta vida, no es tracta de seguir el corrent, es tracta de ser la gota que va en contra per aconseguir allò que realment vol: no desembocar en un oceà on, per conveniència, ho canviarà tot.

dijous, 13 de gener del 2011

El despertar

Decidió tomar la calle que quedaba a su izquierda. Puro azar, ya que no sabía dónde ir y le resultaba complicado pensar con claridad.
Hacía semanas que no podía hacerlo, el que siempre lo había llevado a cabo sin ningún tipo de problema, de golpe y sin esperarlo, no podía concentrarse y hacer las cosas con precisión. Por nada temblaba, por nada entraba en un estado nervioso del cual creía que no podría salir nunca. Pero ya estaba cansado.
Quería acabar de una santa vez con todas aquellas memeces que le pasaban por la cabeza, quería poder discernir entre el bien y el mal, quería poder recuperar aquel yo que había perdido hacía mucho tiempo sin apenas darse cuenta.
Tumbó hacía la derecha y rápidamente o hizo a la izquierda. Con su oreja morena, había tocado una enredadera y le pareció la sensación más detestable que podría haber tenido en ese día tan estival en pleno invierno. Ahora ya caminaba con la respiración entrecortada por una fuerte pendiente al final de la cual podía observar árboles y podía oler ya el mar.
Llegó a la cima de la calle extasiado. Se acercó al borde del peñasco y miró hacia abajo: ahí rompían las olas con toda su fuerza y su rumor parecía llamarlo en la abstracción de sus pensamientos. Era el momento de acabar con todo: pensó que nadie le echaría de menos, que nadie se acordaría de él, que el representaba un estorbo para aquella sociedad que a toda prisa intentaba cambiar ciertos aspectos arcaicos y cómodos y que se aglutinaba con el único propósito de competir. Sí, competir como los animales para ser los más fuertes de la manda.
De pronto, una suave y tenue brisa le hizo conectar de nuevo con la realidad. Se retiró de ese límite geológico, se arrodilló, puso una mano en el suelo y rompió a llorar: no pensaba en nada, pero sentía que era lo que necesitaba, que el agua más humana, con su capacidad de arrastre, se llevase todo lo malo que había en él.
Se abrazó a un árbol en silencio, ya sin llorar. Murmuró unas palabras de aquellas que no pueden oír ni los pájaros, murmuró su secreto.

dimarts, 4 de gener del 2011

Vamos a llegar al fin, coge el coche y vamos.

Se montó en el coche. Accionó el embrague, puso primera y se dispuso a iniciar la marcha sin destino preconcebido, solo pensava en escapar de allí. Quería dejar atrás sus temores y todo lo mal que lo había pasado en aquella última época.
Casi sin darse cuenta, esaba en plena autopista con una velocidad muy elevada, viendo pasar a través de las ventanillas pequeños esbozos de paisaje, largas líneas, verdes, marrones, grisáceas...

Pero toda aquella de sensación de paz que tenía la llevó a desviar la atención de la carretera, pasó por encima de un pequeño bloque de hielo y entonces sí que acabaron sus temores. Acabó todo. Llegó a su fin, buscado ansiosamente desde el momento que arrancó el coche.

She had a lot on her mind and she didn't pay attention she was going way too fast... Jesus take the wheel, take it from my hands, 'cause I can't do this all on my own, I'm letting go. So give me one more chance to save from this road I'm on.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Compañía de verdad

A veces nos dejamos llevar, guiados inconscientemente por algún que otro hecho que no somos capaces de olvidar, y nos refugiamos en él sin quererlo dejar de escapar.

Es por eso, que si de verdad queremos disponer de este cobijo, debemos reforzar, preservar y enriquecer los lazos que nos unen a éste y dejarnos estar de historias pasadas para continuar adelante con la verdad, continuar con nuestros sueños de realización siempre llevando de la mano aquellos a los que más queremos.


De reis, d'herois, de la magnificència de la mort, de sort, dels aires dels poetes de debò. Digue'm on vas, terra trencada.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Cuando tienes que decidir...

Decidir... ¿un verbo un tanto complicado, verdad?

Esto es lo que pensamos cuando tenemos delante una gran situación para nosotros y no sabemos por qué vía ir. Siempre es complicado decidir sobre tu vida, ya que te marcas un camino que nunca tienes la certeza absoluta de que será el mejor para ti.

Así pues, quizás más bien convendría cambiar este verbo algunas veces por arriesgar. Arriesgar, por eso, pensando también en nosotros y en lo que realmente queremos hacer más adelante, dejando de lado, muchas veces, sabios consejos de aquellas personas a las que admiramos o respetamos, y siendo un poco más egoístas, que a veces no va del todo mal.


Cuando delante nuestro tengamos algo que decidir, pensemos en qué es lo que más nos conviene y decidamos por nosotros mismos, sin presiones, sin decisiones externas, sólo confiando en nuestro criterio y queriendo, siempre, avanzar.